PS08' (Dia 3)

Per anar escalfant motors vam començar la jornada amb els Kinski, un grup al que segurament li van posar aquest nóm per la semblança física del cantant amb l'actor. Es nota que aquesta gent són de Seattle per que sonen com si els Black Sabbath s'haguessin empollat tota la discografia grunge. A mi no em van desagradar(potser per que vaig ser jeviata...), tot i que em quedo amb els originals.

Ens vam apropar a veure a Rufus Wainwright però no vam aguantar ni cinc minuts. Allò era com un anunci de matalassos: totes las cançons interpretades per Rufus produien una profunda somnolència a tothom que las escoltava. Potser per un format tant intimista l'haurien d'haver programat en un escenari més adient. Zzzzzzzz....

Vist el panorama vam aprofitar per avituallar-nos mentre escoltavam de fons als Clipse. Hip-hop sense sorpresas, o sigui una copia dolenta de coses que ja s'han fet. I encara semblaven més dolents comparant-los amb els Public Enemy de dijous. Sort que els kebabs estaven de conya...Havia arribat l'hora d'un dels plats forts del festival: Enrique Morente&Lagartija Nick interpretant Omega. "Espero que tenguemos una buena noche" va dir Morente en començar l'actuació. I la van tenir. Tot i que, com que jo ja els havia vist fa anys, havia perdut el factor sorpresa, l'actuació va ser memorable.

L'estructura del bolo no havia canviat: inici a capela amb palmeros, introducció amb instrumentació flamenca i concert propiament dit combinant flamencs i roquers. El que si que va canviar van ser las versions de las cançons i sobretot la manera de ficar la veu de Morente entrant i surtint de compàs constantment. Intensitat i emoció. La gallina de piel, com diria Johann.

Després tocaven Dinosaur Jr.(que per cert ja fa temps que s'haurien de dir Dinosaur Senior), un d'aquests grups que tenen alguna cançó que m'agrada, però que mai gastaria els meus diners en comprar-me un dels seus discos. Suposo que la espantosa veu del cantant té molt a veure. Ni m'agradaven al seu moment ni m'agraden ara.

Com que ja ens haviem avorrit prou amb l'amic Rufus vam decidir pasar dels Tindersticks i anar a veure a Les Savy Fav. I ens ho vam pasar de conya. Va ser un dels shows del festival . Impresionant el cantant sortint de l'escenari abans del concert per escalfar l'ambient i de pas agafar unas canyes(de bambú, no de birra) per apareixer després com si fos el bruixot de la tribu.El paio es va disfresar, es va mig despullar, es va dutxar amb vodka negra, es va revolcar en confetti,... Jo el definiria com una barreja de la provocació de Leo Bass i de l'energia de l'Iggy Pop. La seva preséncia a l'escenari arriba a ser tant potent que fins i tot fa que la seva música quedi rel.legada a un segon plànol(per això prefereixo penjar un videoclip ennloc d'un directe)
Just en acabar el concert em vaig enterar per comentaris del públic que el concert dels Shellac havia estat de conya. I es que com cada dia encara que marxis content pel que havia vist, sempre et queda la sensació haver-te perdut alguna cosa interesant. Com per exemple quan Dj Assault va demanar amablement a cops de puny a Dj Allen que donés per finalitzada la sessió per poder començar ell la seva. Fa pinta de que el guanyador del combat per unanimitat va ser Dj Assault.

I es que un dia al Primavera dona per molt...
_